REPORTATGE DE L'EXCURSIÓ A VIDRÀ

 REPORTATGE EXCURSIÓ A VIDRÀ

 SALT DEL MOLÍ - SANTUARI DE BELLMUNT

En aquesta sortida som un grup de 25 persones, ens trobem a les 9 del matí a la plaça de l'ajuntament per començar a caminar tots junts tot i fer dues sortides. El primer tram fins el Salt del Molí és comú i per aquest motiu anem tots junts com els vells temps.

Ens dirigim cap al final del poble i a la dreta surt un camí senyalitzat que porta cap al Salt del Molí, passant per una masia. El camí pedregós va baixant fins a trobar el pont de Salgueda sobre el riu Ges, que travessa tot el municipi recollint les aigües de les rieres del Toll, de Ciuret i d'alguns rierols i penetra a la Plana de Vic pel Forat Micò congost feréstec que separa les serres de Bellmunt i la de Curull prop de Sant Pere de Torelló.

Rep el nom del mas de la Salgueda  del segle XVIII que hi ha a llevant. És descrit com a romànic. Però a a la barana de pedra hi ha gravat la data de 1846. Format per una sola arcada. Fa de separació entre els municipis de Vidrà i Torelló.

Des d'aquest punt en Josep des baix ens fa una foto de grup des dels dos costats.

A dos-cents metres aigües avall hi ha el molí del  Salt. Després de creuar el pont, el camí continua entre arbres i pedres. Primer arribem a la part superior del Salt.

Arribem a la part alta del Salt per anar baixant els 20 metres d'alçada trobant les restes de l'antic molí fariner que aprofitava la força de la caiguda de l'aigua.

Som al molí vell o de la Salgueda, també conegut com el del Salt. Era un molí fariner, associat als masos propers. L'existència de molins a les ribes dels principals rius del vidranès és coneguda des de la baixa edat mitjana. Des dels seus inicis sempre havien estat, com arreu, de titularitat senyorial.

A la part superior no s'ha trobat la bassa, però el desnivell necessari per fer anar les moles en aquest cas ja el tenien de manera natural, en forma de salt, només desviant l'aigua del riu.

El salt del Ges, amb 20 metres d'alçada és el més alt del riu. Sota la protecció calcària en forma de barret hi creixen falgueres com l'herba capil·lera. Al mig de la llera es troben sargues, un salze arbustiu de fulla prima i llarga, potser d'aquí ve el nom de la Salgueda.

En aquest lloc parem a esmorzar, amb la tradicional foto de grup. I ens separem els dos grups, els que fem la llarga sortim abans per arribar al Santuari de Bellmunt en bona hora. Pràcticament el que resta de camí és tot pujada. 

Els de la curta es queden gaudint del Salt d'aigua. Per ells només queda la pujada esglaonada per les arrels dels arbres fins a un encreuament on el de la esquerra porta a la Tosca dels Degollats (proper objectiu de la llarga) i el de la dreta que retorna a Vidrà en lleugera pujada per un corriol entre faigs i boixos que desemboca al camí que hem començat al matí. La Marion aprofita per recollir herbes per preparar les seves barreges per cuinar.

Primer però s'ha de creuar el riu per unes passeres...

Encreuament de camins i punt de separació de les excursions

Arriben a Vidrà on fan un "vermut" abans de dinar en el parc i fer una volta per el poble tot veient el Mas "El Cavaller de Vidrà". És una masia d'estil barroc amb una galeria i afegits posteriors, es va aixecar l'any 1787. Es tracta d'una de les cases senyorials rurals més importants de la Catalunya de fa uns tres segles amb detalls decoratius com les llindes amb tres pisos i porxo a la planta.

Mentre ells fan aquest recorregut, els de la llarga seguim el camí de l'esquerra direcció a la Tosca dels Degollats, anem seguint el PR C-47 (que uneix Vidrà amb Sant Pere de Torelló seguint el camí vora el Ges), per un bosc de bedolls i seguint un camí empedrat recordant un Camí Ral.

En un no res arribem a la Tosca, una formació rocosa de material calcari d'una mida aproximadament de 8 metres d'alçada per 11 metres d'amplada. Aquest bloc rocós s'ha originat quan durant anys l'aigua d'una fosa situada a la part superior va anar regalimant i dipositant amb aquest degoteig, petites restes de carbonat càlcic, que s'adherien al sòl i donaren lloc a la formació rocosa que avui es pot observar. Situada en un paratge ombrívol queda emmarcada per una vegetació abundant. Ara sense presència d'aigua pel fet que la font s'ha assecat fa alguns anys, té fàcil accés a la part superior. Un lloc com aquest és el marc idoni perquè la tradició oral busqués un fet llegendari que donés encara més encant a l'indret.

Llegenda dels Degollats de Vidrà

Prop de la Font Tosca dels Degollats hi havia una masia (avui en runes).

Així ho explica Ramon Vinyeta en el seu llibre:

"Parlem de molts anys enrere, la memòria n'ha perdut la data. I en aquesta masia que aleshores es deia un altre nom, cada any, a l'hivern, com solen fer la majoria de les pagesies, mataven el porc, fet que solia derivar en una festa, car es convidaven els pagesos veïns.

Un any, el bon pagès va matar una truja que feia més de 120 carnisseres. I aquell dia es va fer molta gatzara, tal com s'escau quan hi ha gran concurrència. El rebost de la pagesia va quedar ben proveït, sobretot per la descomunal cansalada que amb prou feines i treballs fou penjada a una biga del sostre.

Cada dia el bon pagès en tallava un tros i un dia la llesca era tan fonda que el ganivet es va encallar amb la cotnada. Aleshores el pagès s'hi va repenjar amb tot el seu pes, amb tant mala dissort, que el clau de la biga va cedir i la cansalada va lliscar al seu damunt; i com que al capdavall encara hi havia els ullals, un d'ells s'enfonsà al coll del pagès segant-li la vena grossa.

Un cop a terra, amb tanta sang perduda, el pagès va perdre l'esma i sense auxili es va anar escolant fins a morir. Ja es pot suposar la tragèdia que això va significar per a tothom.

I aquest fet tan tràgic deriva el nom de Degollats, perquè un degollat en va degollar un altre"

Un cop visitada la Tosca, el camí ara ja sí es va enfilant de valent durant uns 2 quilòmetres, fins arribar al Santuari, passant primer per una roureda i més tard per una fageda, tot seguint una pista ample i fàcil de seguir.

Aquesta pista desemboca al coll de Hi-era-de-massa. Punt d'encreuament de camins. Situat al peu del Santuari de Bellmunt. Aquest coll té un curiós nom i com no pot faltar deu el seu nom a un fet:

Així ens explica Ramon Vinyeta:

"Es diu que en temps força remot, la data de qual no es pot concretar, regia els destins del castell de Besora un senyor feudal de conducta despòtica i cruel vers els seus subordinats. Aquests, cansats de tants atropellaments i ignomínies, es reuniren secretament en el 'Camp del mal consell' i acordaren desfer-se de llur amo definitivament.

La vigília del seu sant hi hagué cacera general del senglar, i en ésser al coll situat al peu del santuari, en lloc d'atacar la fera fou agredit i mort l'amo i senyor de la contrada.

El tribunal hi prengué part i a la pregunta de: Qui l'ha mort? respongué el poble unànimement: Besora!. Per què l'ha mort? Perquè HI ERA DE MASSA.

I d'ençà d'aleshores del coll i la masia allí existent (avui en runes) se'n diu aquest singular qualificatiu.

En Jaume a mitja pujada, ja no podia més i ens ha dit que ell arribaria fins al coll, quan fos, i allí ens esperaria.

Des del coll només resta pujar al Santuari, uns pugen per el corriol que fa drecera, uns altres preferim fer marrada i pujar per la pista. Per el corriol es trobem les molestes motos de trial que ens deixen ben entufats de benzina. En poc arribem dalt del Santuari i fem cim a la creu.

Cap dels que vam pujar va fer la foto de la creu amb el comptador de persones, he tret aquesta del diari "El9nou.cat".

Aquest comptador es tracta d'un aparell interactiu que funciona amb un sensor d'infrarojos i que s'activa quan la persona s'hi acosta fins a uns centímetres. L'article és del gener d'aquest mateix any. I fa referència que tot just és va instal·lar ara fa un any. Crec recordar que quan hi vam anar es va arribar al número rodó de 29000. El que si vam gaudir de nombrosos parapentistes sobrevolant la zona.

Després ens seiem a la terrassa, uns quants tenen taula reservada per dinar a 3/4 de dues i fan temps amb unes cerveses. Els que dinem de carmanyola també ens fem unes cerveses, coca-coles... amb unes braves espectaculars i unes olivetes.

En Joan i l'Andreu marxen abans per dinar a l'ombra. Nosaltres gaudim de una bona taula i bona companyia. Acabat de dinar ja tirem avall, cap al coll de hi era de massa, on ens espera en Jaume. 

Ara el camí de tornada no té cap complicació és una pista ampla entre faigs i que arriba a la carretera a el Coll de Vidrà, una imponent masia.

Fem els últims 700 metres per carretera fins al poble de Vidrà i anem a trobar els que queden dels de la curta, ja que molts que no havien d'esperar a que arribéssim els de la llarga han marxat. Ara toca esperar els que s'han entaulat que arribem cap a les 6 de la tarda, i ens comenten que s'han hagut d'esperar molt entre plat i plat i que ben bé han estat 2 hores entaulats.

Això a produït que cadascú a marxat quan ha acabat, sense que ens haguem pogut acomiadar com deu mana. Espero que en la propera puguem finalitzar la sortida tots junts.

PROPERA SORTIDA 11 DE MAIG: RUTA MEGALÍTICA DE ROSES.