REPORTATGE EXCURSIÓ 15 DE GENER 2022

 REPORTATGE EXCURSIÓ 15 DE GENER 2022 RIERA DE GUALBA

Ens trobem en un dia fred a primera hora a Gualba a Can Figueres, masia restaurada i que ara és punt d'informació del Parc Natural del Montseny.

És una masia de tipus agrícola i forestal, però amb una característica especial, és un clos tancat o casa forta per a defensar-se. La primera cita documental data del 1260 (com marca el rellotge de sol de la façana). Més endavant apareix en els Fogatges de 1497 (cens ordenat per les Corts  de Tortosa per sufragar el rei Ferran II el Catòlic amb motiu de la guerra contra França). 

Tot el terme de Gualba té com a eix la riera de Gualba que neix a la font de Briançó, passa per la vall de Santa Fe i desemboca a la Tordera. En especial la part alta de la riera, que és la que es troba entallada a la Vall de Santa Fe per un petit pantà que porta les seves aigües a les centrals anomenades Central de Dalt i Central de Baix, té una bellesa espectacular i que hem gaudit.

La riera salva els grans desnivells que van dels cims del Montseny fins al sot de la Tordera, amb alguns espectaculars salts i gorgs com el del Gorg Negre (ple de llegendes i habitat per dones d'aigua) i l'espectacular Salt de Gualba (que el veurem de lluny) que es precipita per un terreny esglaonat de 133 metres d'alçada, i converteixen la riera en un corrent d'escuma blanca, que és la que suposadament ha donat el nom de Gualba (Aigua Blanca).

forn de Calç

Tot just començar, ens desviem uns 300 metres per veure un forn de calç: Forn de la Manera, també era conegut com forn d'en Figueres. Construït amb volta de mig punt. La pedra s'abocava per la part superior.

Desfem el camí fins a trobar la pista que porta a Riells i que es va enfilant força, de seguida comença a sobrar roba, ja que comença a tocar el sol i la pujada és constant, tot i que suau.

Agafarem un trencall a mà esquerra, en tot moment  pràcticament anirem seguint el PR-C 211 que és camí de la resclosa, passem per una sureda, amb alguns exemplars de mides considerables. Seguint les indicacions del PR deixem aquest camí per enfilar-nos a una pista, des de la qual es veuen les boques de la mines de Marbre de Gualba que es troben en un lloc anomenat Bosc de la Farga, s'estenen entre els 400 i els 500 metres d'alçada, a la part baixa de la carena que porta al cim del Turó de l'Home. És un dels jaciments més importants no només de la comarca del Vallès Oriental sinó de tota Catalunya, tant per la gran quantitat i qualitat del marbre.

Seguim per la pista fins a arribar al anomenat Suro Gros o de Pedra, on aprofitem per esmorzar i fer-nos una foto de grup.

Aquesta espectacular surera ens fa preguntar cóm ha sortit de dins la pedra.

Des d'aquí també veiem el Salt de Gualba al fons de la vall.

Després d'esmorzar continuem per la pista que de seguida s'acaba i entrem dins la llera de la riera, passem per una resclosa i en un no res ens trobem en el Gorg de la resclosa. En aquest punt deixem el PR per poder gaudir dels salts i gorgs que hi ha fins a arribar a la Central de Dalt. Entrem en un paratge fantàstic i on habiten, segons les llegendes "dones d'aigua" i on antigament es feien trobades de bruixes i bruixots.

Gorg de la Resclosa

Creuem el gorg i ens enfilem pel marge esquerre tot seguint el seu curs, ens enfilem com a micos agafant-nos a les branques.

Per arribar en un tram engorjat de la riera que hem de tornar a creuar, per acostar-nos al llegendari Gorg Negre. N'hi ha moltes llegendes fantàsioses que es localitzen en aquest lloc. 

La més popular és la de la "dona d'aigua":

Temps era temps, una nit d'estiu, un jove hereu de la masia de Can Prat prenia la fresca assegut al peu d'una alzina a tocar del Gorg Negre. De sobte, de darrere d'un saltant del riu, en va sortir una dona d'aigua, una nimfa que habita a les aigües cristal·lines dels gorgs del Montseny. Era tan bonica que, de seguida, el jove se'n va enamorar. La noia va accedir a casar-s'hi amb una única condició: que mai no li retragués que era una dona d'aigua. Van tenir una filla i un fill, el seu mas va prosperar i, durant molts anys, tots quatre van ser molt feliços.

Un capvespre, una tempesta amenaçava d'arruïnar la collita, i la dona va ordenar iniciar-ne la sega tot i que no era el moment. Finalment, però, la tempesta va passar de llarg. El marit, en tornar a casa i veure el desfici, va cridar, molt enfadat: "Dona d'aigua havies de ser!". I en un tres i no res, la dona va desaparèixer i l'home no la va tornar a veure mai més, encara que va pregar i es va disculpar. Els fills asseguraven que la mare mai no els va abandonar, ja que cada matí els venia a pentinar i els deixava una perla damunt la tauleta de nit.

Gorg Negre

Una altra llegenda conta:

Antigament en el terme de Gualba hi havia sovint fortes tempestes, que arrasaven els camps i portaven la ruïna a aquelles contrades. Tothom veia que els núvols de les tempestes es formaven damunt del Gorg Negre i que poques hores abans, les aigües del gorg rebullien i feien una remor estranya fins que se n'alçaven unes boires que formaven al cim un núvol negre.

Ja, des de temps antics se sabia que al Gorg Negre hi vivien bruixes i bruixots, i en fi, no es va dubtar més de què els diferents fets estranys que queien sobre el poble de Gualba venien d'aquells éssers.

Un dia el capellà amb la finalitat de posar fi a aquests rumors, va agafar una creu de ferro i aigua beneïda i es va dirigir cap al Gorg Negre amb els escolans al darrera formant una processó. Diuen que un cop allà, va aixecar el braç amb tota la seva força i va escampar aigua beneïda per les pedres del Gorg. Quan l'aigua va ajuntar-se amb l'aigua del Gorg es varen sentir els xiscles de les bruixes i bruixots. Amb aquesta benedicció quedaven atrapats al fons del Gorg Negre, per sempre més.

El capellà va fer clavar la creu a dalt de tot de la muntanya on abans era creat el núvol negre i es diu que des de llavors no s'han tornat a veure més bruixes, ni bruixots ni nuvolades. Però diuen que si t'hi fixes molt a l'ombra de les aigües encara es poden veure els rostres de les bruixes atrapades.

Hi ha dues creus, la creu petita i la gran, una a cada costat del gorg. Nosaltres ens enfilem cap a la creu petita.

I des d'allí ens fem una altre foto de grup. Des de aquest punt hi ha una bona vista i també es veu la creu gran.

Creu petita

Creu gran

Ara ens queda un tros de camí fins a la Central de Dalt, des d'on ens desviarem per anar a contemplar el Salt del Diable i després retornar a la central, uns quants es queden a la central.

La resta ens enfilem per un camí entre alzines que s'enfila fen ziga-zagues,  fins a arribar a un trencall  que descendeix suaument fins a una tartera, per arribar al salt del Diable, un espectacular saltant d'uns 10 metres d'alçada.

Gaudint d'aquesta bellesa ens tornem a fer una altre foto de grup.

Retornem cap a la central, a trobar-nos amb la resta, aquest era el punt més alt de la sortida d'avui. Gaudim d'aquesta baixada que és de bon caminar, comparada amb la que vindrà després.

Arribem a la Central, que en 1924 es funda a Gualba "La Sociedad de Energía Eléctrica del Montseny" i que va fer arribar l'electricitat al poble. Testimoni de l'aprofitament de la força de l'aigua. 

Conjunt de dos edificis, la central elèctrica al darrera, i l'habitatge de l'operari de manteniment, al davant, al costat d'una bassa de regulació de l'aigua que passa per la central.

Una mica més endavant, en la mateixa esplanada es troba una altra construcció, és Cal Ferrer.

En aquest punt tornem a recuperar el PR i el seguim en direcció a Gualba per el Coll de Sesfigueres, baixant de forma abrupta seguint una antiga canalització d'aigua, amb un terreny ple de sauló que ens fa patinar i caure a més d'un.

En una clariana, ja arribant a la pista que porta al Parc Medi Ambiental (l'antic parc del RACC) tornem a veure de lluny el Salt de Gualba, salt d'aigua amb una caiguda per un terreny esglaonat de 133 metres d'alçada.

Arribem a la pista i descansem de tanta baixada. En un encreuament de pista ens trobem a una família que han deixat el cotxe ben rebregat pels dos costats a resultes de que se'ls hi ha quedat ficat en el marge. Els ajudem a empentar-lo per treure'l del forat.

Després d'aquesta aventura, seguim per la pista, ara ja a les afores de Gualba i arribem a la població. Com es va comentar a la reunió al no haver lloc adequat per dinar de pícnic, durant el camí, la majoria decidim anar al restaurant, uns quants de carmanyola acompanyada de beguda en una terrassa d'un bar i uns altres marxen a dinar a casa. D'aquesta manera acabem la sortida d'avui.