REPORTATGE EXCURSIÓ DE LES 8 FONTS I 2 FAGEDES A SANT PAU DE SEGÚRIES

LES 8 FONTS I 2 FAGEDES A SANT PAU DE SEGÚRIES 16 D'OCTUBRE 2021

Aquesta sortida em fa molta il·lusió de descriure-la ja que l'entorn per mi, és molt conegut i estimat degut a haver estat durant quasi 30 anys al càmping "Els Roures", tot i que ja fa 3 anys que ho hem deixat, però els camins i les vistes són les mateixes encara que últimament estan "obrint" camins nous. Va ser una sortida plena d'aventures.

Comencem la sortida a les 9 del matí des de la plaça de la Generalitat del poble, en un dia on la temperatura a primera hora és baixa (7º). Ens dirigim al carrer Major i sortim pel pont de la Palanqueta, creuem la carretera i pugem per el carrer de la Solana del Tell(A) i a mig carrer surt un camí, avui ple d'altes ortigues, i al arribar a un filat ens trobem un parell de cavalls pasturant al mig del camí, això ens comporta un primer dubte: continuem o reculem, són pocs metres i decidim continuar pel camí, els cavalls ens segueixen i un s'enamora de la motxilla d'en Jaume i la mossega.

Sortim a la pista que puja al pla de can petit, però la deixem de seguida per agafar un trencant a ma dreta que té una porta de ferro plena de senyals (GR-1; 151; 210, d'itinerannia,  de "el camí" i marques d'un sender local). Anem seguint les marques, creuem un petit rierol i ens enfilem per un bosc de castanyers fins a arribar a un encreuament de camins, seguim les indicacions de la Font de la Puda, cap a la dreta.

Deixem la pista, que si la seguíssim arribaríem a la carretera a l'alçada del restaurant "el Repuntxó", i ens fiquem a l'esquerra per seguir el rierol fins a trobar la Font de la Puda i uns metres més enllà, la Font Tosca.

Entrada a la Font de la Puda.

Font de la Puda i Font Tosca

La Font de la Puda fa honor al seu nom, ja que fa olor d'ous podrits al ser rica en sofre, bona per problemes de pell. Aquesta font l'han anat arreglant des de l'any 2013 on el mur de contenció era fet de pedres soltes una damunt l'altre i el boc era un tub de plàstic, l'aspecte actual és des de 2017.

Retornem pel torrent fins quasi bé l'entrada del camí on han fet unes escales per facilitar la pujada per la fageda de Cal Mic. On gaudim dels colors de la tardor.

A mesura que avança el dia i que anem pujant la roba va sobrant i comencem a treure'ns roba. Arribem a una pista que a l'esquerra ens duria cap el poble i cap a la dreta acaba en un rec  per on es pot enllaçar amb el PR-C60 (ruta de les quatre ermites) i el Sender Local de les fagedes del Capsacosta. Tirem un pèl cap a la dreta per trobar la Font del Mig, i aprofitem per esmorzar al mig del camí buscant el sol.

Després d'agafar forces seguim la pista avall on de seguida trobem la Font del Camí. El que us puc dir és que aquestes dues fonts, la del Mig i la del Camí, les han recuperat en els darrers 3 anys, ja que aquesta pista hi anàvem sovint per buscar trompetes de la mort. 

I de seguida, a la corba, ens enfilem pel costat del rec fins a trobar la Font Fresca, amb una pujada considerable.

Arribem a una petita clariana on trobem la Font Fresca, que no raja aigua. Seguim per un camí que ara planeja amb una suau pujada fins que ens trobem que el camí queda tallat per uns troncs d'arbres, una altre aventura, que han tallat per obrir una nova pista per on transcorria el PR C-60.

I ara, per on?

Al superar l'entrebanc dels troncs ens trobem amb una pista acabada d'obrir i enfangada, ja en el poble ens havíem trobat en Esteve, que és qui obre camins nous i els va marcant, i ens havia avisat d'aquesta petita dificultat i que podríem trobar fang en el camí.

El camí abans que passes la màquina

El camí avui

Així ha quedat el camí, ens van comentar que obrien aquests camins per facilitar l'accés a bombers i com a tallafocs. Ja anteriorment en altres trams aquest recorregut havia sofert talls, però no entenc que ho facin en camins marcats com a PR i a més aquest que es va iniciar al 1989 com una caminada popular a Sant Joan de les Abadesses pel 1 de maig. Un camí que uneix 4 ermites romàniques: Sant Antoni de Pàdua situada al cim d'un turó sobre mateix de la població, Santa Llúcia de Puigmal, Sant Ponç d'Aulina i Santa Magdalena de Perella. 

En aquest punt es troba amb la pista que ve de Sant Pau (a 2,2 Qm) i duu al Pla de can Petit. És un encreuament de camins: cap a la dreta la pista que baixa cap a Sant Ponç i cap a l'esquerra el camí per pujar al Puigsacreu i recta al mirador d'en Gueri que és on ens dirigim i des d'on tenim una vista de la Vall de Bianya, de la Mare de Deu del Mon, el Puigsacalm, tot i que no es pot apreciar tot a l'estar encalitjat.

I aprofitem per fer-nos la foto de grup, falta en Mickey que feia la fotografia:

Desfem el camí fins al camí que puja al Puigsacreu a mà esquerra hi trobem el Roure Centenari, és un gran exemplar de roure de fulla gran. Té un perímetre d'uns 240 cm, una alçada aproximada de 14 metres i supera els 280 anys d'edat. En un punt molt precís del camí al Puigsecreu en dies molt clars, avui no és, es pot veure el Pedraforca. Arribem a l'explanada al peu del Puigsecreu on han fet una petita àrea de pícnic amb taules i des de fa poc una barbacoa.

Ens enfilem al petit cim del Puigsacreu de 1112 metres on tenim Sant Pau de Segúries als nostres peus i podem arribar a veure el Costabona i cap a la dreta tota la carena fins a arribar al macís del Canigó i cap a l'esquerra la carena que porta al Roca Colom i Vallter. Més a primer terme Sant Antoni de Camprodon i les cadiretes, el Comanegra, el Puig d'Ou i el Talló...

Tornem a l'explanada i baixem per un corriol per anar a trobar el mirador de les pedroses. El meu pare, coneixent el camí, decideix baixar per la pista que porta directament al poble i anar a trobar-nos a la Font de l'Arç.

El mirador de les pedroses és un bonic racó, que en una altra obertura de camins es va perdre el camí que venia de  coll Salarça i anava al pla de can Petit, i a poc a poc han anat buscant corriols per arribar-hi.

El mirador és troba en un espadat i ens dóna una generosa vista de la Vall de Sant Ponç i les muntanyes de les serres de Santa Magdalena, Milany i Puigsestela (Vallfogona). Hi ha una imatge d'una Mare de Déu.

Seguim el camí i abans d'arribar a Coll Salarça ens desviem cap a l'esquerra per un corriol bastant perdedor per anar a trobar dues fonts més la dels Avellaners i la del Cóm, aquestes tenen una mànega per on agafen aigua.

Font del Cóm

Font del Avellaners

El mot cóm es refereix a un recipient de pedra o bé de fusta. Els cóms s'empren per abeurar el bestiar i donar menjar als porcs, entre altres funcions. A la zona del Pirineu i zones properes, el cóm es fa servir com a abeurador de font, cosa que permet al bestiar que pastura a la muntanya tenir un recipient prou gros per poder-se abeurar quan no hi ha fonts properes. 

- Es podria referir a la banyera que hi havia sota, mig amagada per plantes de cua de cavall??? -

Ara el camí ens porta a una pista que puja del poble i va a Coll Salarça, anem direcció al Coll però just abans han obert una pista que passa per la fageda del Vedat i va fins a una torre d'alta tensió.

Fageda del Vedat

El camí va baixant per acostar-nos a la Via Romana del Capsacosta, en aquest tram ens trobem un nano amb una moto de trial destrossant el terreny i entufant-nos de podor de  benzina.

Quan arribem a la Via Romana ens desviem per anar a la Font de l'Arç que és on tenim previst dinar. Arribem al mateix moment que el meu pare. La Font de l'Arç és la més destacable de la població i d'aigua bona i fresca.

En aquest abeurador, sota la font, a l'estiu els nanos venen a buscar cap-grossos. Aprofitem la taula i els bancs i graons per dinar.

 

Després de dinar, aquesta vegada sense presa ja que aquest cop no ens persegueix la pluja, baixem entre avellaners fins a trobar la Via Romana i la seguim fins a la collada del Capsacosta punt on es canvia de comarca.

En època romana (segles II aC - V dC) es va construir una via que començava al tram empordanès de la Via Augusta. Aquesta via segui el curs del Fluvià per la Garrotxa i, des de la vall de Bianya, s'enfilava fins el Coll de Capsacosta per baixar a la Vall de Camprodon i arribar fins el pas pirinenc de Coll d'Ares. Aquesta via rebia el nom de Via Annia. Entre la vall de Bianya i Sant Pau de Segúries salvava l'important desnivell amb una remarcable obra d'enginyeria feta a base de murs de contenció, baranes, guarda-rodes, desguassos i un paviment empedrat. La utilitat d'aquest camí al llarg dels segles va fer que fos objecte de manteniment i arranjaments constants, per la qual cosa s'ha conservat fins a l'actualitat. Tot i que el petit tram que fem no és el que està en millor estat. Està declarada com a Bé Cultural d'Interès Nacional, està museïtzada i senyalitzada. Cada any a finals d'Octubre el poble de Sant Pau celebra una caminada popular, on qui vol pot anar disfressat.

enllaç al díptic de la XXVII caminada popular

Arribats a la collada agafem un corriol a l'esquerra que ens durà a la fageda de l'Empriu que ens acostarà al Coll Pregon, en un encreuament de camins, les marques blanques i verdes del sender local baixarien pel marge del prat fins a arribar a la casa de Can Barramba,  però van tancar el pas, per això ens enfilarem fins al cim on hi ha una torre d'alta tensió.

Fageda de l'Empriu

Des del turó surt una pista, que passant per on la gent diu "el bosquet" i van a buscar rovellons, ens deixa a l'Hostal Dalt.

Baixant pel bosquet tenim vistes de Sant Pau Vell i de Cal Mariner i sentim la música d'alguna celebració que estan fent.

Tot i que el mas El Mariner pertany a Camprodon, la propietat s'estén fins a tocar el poble de Sant Pau de Segúries. Documentat des del segle XIV, l'edifici actual del mas és del segle XVI-XVII, amb ampliacions posteriors. Al portal d'entrada hi ha un relleu de l'any 1756 amb la representació d'un vaixell, referència a l'origen llegendari del fundador del mas. La llegenda, recollida per Jacint Verdaguer, és coneguda com "El Mariner de Sant Pau" . Ara si realitzen casaments, aniversaris...

Arribem a la pista asfaltada savant de l'Hostal de Dalt, que creuant la carretera voreja el càmping "Els Roures".

Hostal de Dalt

En una època en què les distàncies eren molt llargues i els viatges - ja fossin en diligència, en carro, a peu o a cavall- estaven plens d'incomoditats i perills, els hostals que puntejaven el camí ral, on viatgers i cavalcadures podien menjar, dormir i recuperar-se, no només eren un servei, sinó, sobretot una necessitat. L'Hostal de Dalt va ser durant un temps un d'aquests establiments tan anhelats pels usuaris del camí ral que comunicava la Garrotxa amb la Vall de Camprodon. 

Al creuar la carretera arribem a Sant Pau Vell, antiga església parroquial, documentada des del 920. L'actual és una església d'estil barroc, amb una nau central molt ampla amb coberta de volta de canó amb falsos nervis, i dues naus laterals amb capelles, un atri i un cor de fusta. El campanar és de torre de planta rectangular. 

Com que el poble de Sant Pau es va desenvolupar en un altre indret, amb millors condicions defensives, aquesta església no va generar un nucli al seu voltant i va quedar allunyada de la població.

La rectoria, adossada a l'església, és un edifici originari del segle XVIII en forma de masia de tres plantes que en l'actualitat s'usa com a casa de colònies, que alguna vegada la secció ha utilitzat quan alguna vegada s'havia fet la celebració de l'aniversari en el càmping. Al sud de l'església hi ha el cementiri parroquial, on destaquen dues curioses inscripcions de l'any 1871 situades a l'entrada, emmarcades per sengles calaveres:  JO ERA COM ETS TU Y TU SERÀS COM JO SOC. Rvd. Vicente Conill, I MIRA QUE SERA DE TU.

Voltem el Càmping i ens ve a trobar l'Encarna, la dona d'en Francesc, i aprofitem per fer una cervesa a l'era del càmping i donar per acabada aquesta sortida.