CRÒNICA EXCURSIÓ 18 D'ABRIL SALTS DE CANALETES

 CRÒNICA DE L'EXCURSIÓ DEL 18 D'ABRIL 2026

ELS SALTS DE CANALETES

Gràcies als grans fotògrafs i a les descripcions fetes tant per en Francesc Madrid i en Rafa Torguet.

Cap a dos quarts de nou anem arribant, en cotxe, els 24 senderistes d'avui (que es pot considerar un gran èxit segons les darreres participacions) a la Plaça de Canaletes de Cabrera d'Anoia.

Aquest municipi, de 17 Qm² de superfície i 1772 habitants segons el cens de 2025, es troba al sector sud-est de la comarca d'Anoia, al límit amb l'Alt Penedès, entre el pas del riu Anoia, que fa de límit oriental, entre Igualada i el curs cap al Penedès i el Baix Llobregat. El terme ocupa una franja solcada de petites valls afluents de l'Anoia que baixen del sector de les primeres cadenes de la banda de Mediona. El terme s'enfila decidit des del riu Anoia fins el castell de Cabrera i el turó del Gall, aconseguint els 600m d'altitud.

El municipi, d'antiga tendència disseminada però amb algun petit nucli, com ara Canaletes, és actualment format per diverses entitats de població, entre antics veïnats, com Can Formiga, i noves urbanitzacions, com la del Castell de Cabrera i Can Ros. El seu terme, més aviat accidentat, sempre ha estat de mal cultivar, encara que la zona en contacte amb el Penedès hi predomina la vinya. Avui dia abunda el bosc, format per pinedes i alzines. Tot i això, les seves principals activitats econòmiques són encara l'agricultura, l'elaboració de vins i caves. El terreny, clarament mediterrani, és solcat per torrents, alguns formant racons de gran bellesa, com els del Torrent Fondo, de Canaletes, de la Bleda i de la Cremada.

Aviat, iniciem el recorregut cap el Salt dels Capellans cisellat pel torrent Fondo. Sortim del poble pel carrer de Sant Pere i continuem per la carretera que porta a Sant Jaume de Sesoliveres; a uns 600m i passada la masia de La Bleda, agafem una pista a la dreta, i a uns 250 metres aproximadament, trobem unes vinyes.

A continuació, prenem un corriol que ens condueix al llit del torrent Fondo, on aigües avall, arribem al Salt dels Capellans, amb una petita gruta que no es pot visitar perquè en el seu interior plou a dojo.

És el salt més proper al poble, al bell mig del torrent Fondo o de Canaletes, i un dels més visitats. Una de les seves principals característiques és la seva bonica formació de travertí.

Per arribar s'ha de creuar un petit gual que no tots s'atreveixen a creuar-ho.

Es tracta d'una curiosa balma, amb uns 25m d'amplada, 4 metres de fons i 9 metres d'alçada, amb un bonic salt d'aigua. En aquesta balma s'acumulen importants dipòsits de tova calcària, on s'han format petites galeries que travessen la tova.

En referència a aquest indret, la Web d'Espeleobloc diu: Petita joia que ha restat amagada; l'aigua, la vegetació i els precipitats càlcics han conformat una escenografia perfecta. Si us plau gaudiu de les cavitats i anueu amb molta precaució, aquest ecosistema és molt feble.

Ens fem una foto de grup dels que hem arribat a l'indret.

Seguidament, després de creuar unes vinyes, arribem a una carretera, just superar una petita rampa relliscosa, moment que en Ramon Poch canta per guanyar-se unes indulgències o per si llisca algú.

Continuem per aquesta via fins agafar un sender per la dreta que ens puja al Salt del Rector, amb una baixada una mica feixuga i complicada. Aprofitem el bonic lloc per esmorzar tots junts.

Després d'esmorzar re-emprenem la marxa, fent la pujada xino-xano, fins a la carretera on seguim per la dreta fins que agafem un sender per l'esquerra, en pujada, que desemboca en un altre que el seguim per la dreta un breu tram per deixar-lo per un altre per continuar per l'esquerra. Arribem al camí que porta al Salt del Cargol que l'obviem. Continuem recte; a partir d'aquí, l'estret sender, quasi asfixiat per la vegetació, ens porta a un corriol que prenem per la dreta i que ens baixa al Salt de la Mala Dona. Hem pogut baixar tots, tot i que el camí de baixada ha estat una mica piranyós (com diria el nostre estimat Josep Mª "el doctor") però ha valgut la pena.

És un dels salts del torrent de la Bleda, segurament el més conegut per la seva bonica estampa, al bell mig d'un sot que també es pot admirar des de dalt, just per on passa el corriol que cal seguir pel marge dret torrent avall.

Bonic salt de 15 metres d'alçada que forma un gorg al seus peus, d'aigües transparents. Com molts salts i gorgs tenen associades llegendes i aquest no és menys.

La llegenda diu que una dona farta del seu marit, el va matar i llançar per aquest saltant. Si això és veritat, el salt s'hauria d'anomenar el "Salt del Mal Home".

Quan deixem aquest salt, fan acte de presència un grup de joves. A la pujada del salt, retrobant el camí, un petit grup enfila ja cap el poble ja que el següent salt promet una baixada una mica més piranyosa de l'habitual. Tot i així hi anem el gran gruix del "pelotón".

Arribats a la carretera, la seguim per la dreta fins arribar al corriol que obliga a posar una corda de seguretat per part d'en Josep Serra i en Francesc Madrid. Amb cura i poc a poc, anem baixant al fons del torrent, visitar el Salt de la Font Freda. Un racó molt bonic que paga la pena anar-lo a veure tot i les dificultats del camí. La corda que hem posat ha anat de fàbula, tant per baixar com per pujar després.

Quan deixem el lloc arriben el grup de joves que ens hem trobat en el salt anterior.

Una vegada en el camí, el seguim per l'esquerra fins arribar a Canaletes o Cabrera d'Anoia per entre vinyes ja florides. Cau un sol a plom de justícia. En arribar a l'aparcament marxem assedegats al casal del poble on fem una cervesseta o l'ombra d'un pati. On ja s'hi trobant el grup d'avançada.

En acabat, després de descansar, agafem els cotxes i marxem fins el Pla del Penedès, al restaurant "La Tasqueta Cal Miguelín" on tenim taula reservada per a 22 persones.

No hi ha menús, però sí uns boníssims entrepans com ho confirma el següent text, tret de la Vanguardia:

"Fa 18 anys que Abel Moreno, al capdavant de la Tasqueta Cal Miguelin (Pla del Penedès, Barcelona), va crear el que s'acaba de convertir en el millor entrepà del  país. Era l'aniversari d'una veïna, que li va preguntar si li podia preparar una cosa especial per a l'ocasió. Moreno va mirar quins ingredients tenia per la cuina i amb això va crear el Miguelin Especial: un emparedat amb pollastre, bacò i pebrot acompanyat d'una salsa secreta.

Gairebé dues dècades després, el seu Miguelin s'ha guanyat els jutges del I Campionat d'Espanya de Bocates, al què s'han presentat 126 restaurants de 17 comunitats autònomes i que s'ha celebrat a Oviedo."

Els entrepans molt bons, però la tardança en el servei i el xivarri dels comensals que omplim el menjador, i que va pujant de decibels a mesura que s'allarga el dinar, són dos punts negatius. La factura final també ocasiona un relatiu embull. Malgrat aquests minúsculs inconvenients, ha estat una sortida preciosa i calorosa.

Rafael Torguet i Francesc Madrid.

I agrair l'aportació del magnífic fotògraf  en Jordi, sense desmerèixer a tots els altres.