REPORTATGE SERRA DE L'OBAC

REPORTATGE EXCURSIÓ SERRA DE L'OBAC 09/02/2019

Ens trobem a les 08:30 a l'aparcament que es troba per damunt del de l'Alzina del Salari, en el punt quilomètric 12,300 de la carretera de Terrassa a Talamanca.
El dia comença una mica fresc, en alguns punts hi trobem una mica de gebrada, comencem ben abrigats.

Un cop estem tots, iniciem la sortida per un camí paral·lel a la carretera que va una mica per sota d'ella i que va a trobar la riera de les Arenes, la qual discorre pel Vallès Occidental al llarg d'uns 15 Qm i té una conca de 30 Qm². Neix al vessant sud del coll d'Estenalles, més avall del turó del Montcau, a la serra de Sant Llorenç del Munt (en terme municipal de Mura). Passa per Matadepera (on rep, per la dreta, el torrent de la Font de la Riba, a l'altura de la urbanització de les Pedritxes), Terrassa i les Fonts. Aquí conflueix, també per la dreta, amb la riera del Palau i llavors passa a formar la riera de Rubí, la qual va a parar al Llobregat.

A partir d'aquest punt el camí va pujant suau però constantment en ziga-zagues, anem agafant alçada i de mica en mica entrem en calor i la roba va sobrant. Arribem en un coll, ens desviem per donar la volta al turó de Coll Prunera, és una muntanya de 889 metres que es troba entre els municipis de Mura, a la comarca del Bages i de Matadepera, a la comarca del Vallès Occidental. Ens ofereix unes vistes espectaculars, per una vesant tenim des del Montcau a Castellsapera passant pel coll d'estenalles i La Mata.

Per l'altre costat tenim vistes a la Mola (Sant Llorenç del Munt) i al Morral d'en Bens i Morral Gran que és cap a on ens dirigim, tornem cap al coll i continuem pujant.

La Mola

Montcau

Seguim la ruta, arribem a un mirador que alguns s'hi enfilen. Més endavant trobem un pi molt fotogènic amb el Morral d'en Bens al darrera.

Passem pel costat del Morral d'en Bens, voltant-lo. Arribem al coll de Ginebrés i d'aquí al Morral Gran, que és un gran mirador i aprofitem per esmorzar, i fer una primera foto de grup. Amb el Castellsapera i Montserrat al fons.

Ara el camí ja va planejant amb una mica de descens fins a arribar al collet dels tres termes, on agafem el concorregut camí que ve d'estanalles i va cap a la Mola.

Un gran roure martinenc (Quercus pubescens) es troba al costat del camí que recorre la carena del Pagès, entre el Montcau i la Mola. És un arbre majestuós: 30 metres d'alçada i 1,5 metres de perímetre.

Ens desviem un moment del camí per arribar-nos al mirador superior de la roca encavalcada. Abans de baixar arribem a un pla amb vistes al Pirineu, al fons de la Vall d'Horta es veu el Marquet de les Roques.

La masia està documentada des de l'any 1200. L'any 1895 va ésser totalment restaurada, i es va convertir en un grandiós edifici modernista amb aire de castell i casa senyorial. Va ser reconstruïda per l'arquitecte sabadellenc Juli Batllevell - deixeble de Domènech i Montaner- per encàrrec d'Antoni Oliver i Buxó, avi de l'escriptor Joan Oliver (Pere Quart), que en va ser la propietària fins a la guerra civil. Habitada durant els estius, va rebre la visita dels grans noms de la literatura catalana del moment com Josep Carner, Carles Riba o Guerau de Liost durant la dècada de 1920.

Arribem al mirador superior de la roca encavalcada, és la curiositat geològica més impressionant de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac.

Hi han moltes altres roques que, sotmeses als efectes perllongats de l'erosió, tenen formes interessants. Però l'encant de la Roca Encavalcada és diferent. Es un pont natural penjat a gran alçada sobre el salvatge sector de les Fogueroses. A més, la seva alçada coincideix amb la del cingle que té davant a la carena del Pagès, fet que ha contribuït a facilitar la seva visió i a convertir-la en un dels símbols destacats de Sant Llorenç del Munt.

Aprofitant la coincidència d'alçades entre els dos cingles elevats sobre l'estimball, a principis del segle XX es va obrir un mirador per poder contemplar, de fit a fit, el difícil equilibri de la roca. Hi ha documentades excursions organitzades als anys 20. Portem, com a mínim, tot un segle documentat d'admiració i mitificació d'aquesta obra d'art de la natura. Alguns li han posat el sobrenom de la Porta del Cel i, en sentit contrari, d'altres la coneixen com el Pont del Diable.

La Roca Encavalcada forma part d'un gran i interessant Castellot que s'aixeca davant de la carena del Pagès. És el més extens de la regió de les Fogueroses: de nord a sud té prop d'un centenar de metres.

De tot el Castellot, la Roca Encavalcada precisament és la part més propera al cingle. Hi ha només uns 15 metres, però amb una gran profunditat. En direcció nord, la resta d'elements del Castellot es van allunyant del cingle. El punt més separat és l'Agulla Petita.

El Castellot s'aixeca en un dels paratges més abruptes i selvàtics de Sant Llorenç del Munt. És un dels pocs que no va registrar l'activitat dels boscaters, que no trobaven allà gaire matèria prima al ser un terreny dominat pels forts desnivells i sobtades timbes.

El Castellot de la Roca Encavalcada està integrat per sis elements destacats:

1- A l'extrem nord es troba l'Agulla Petita, que té una alçada inferior a la resta d'elements del Castellot, però que, per la seva forma, destaca molt.

2- A continuació hi ha una altra agulla, tot i que amb unes dimensions molt més reduïdes i una dificultat molt menor.

3- Al centre del Castellot, i marcant la màxima alçada i també la màxima amplada, es troba un robust cingle, coronat per un grup d'alzines.

4- Tot seguit es troba la Roca Encavalcada, amb uns 10 metres de llargada.

5- Un parell de metres més enllà, separada per un petit coll, encara es troba una agulla, amb un cim molt petit. És l'Agulla de l'Encavalcada.

6- I just sota el pont natural que forma la Roca Encavalcada es troba un última agulla batejada amb el nom de Ravenet. Es troba entre els "pals" que sostenen la roca.

Després d'aquesta explicació que he trobat, continuo amb la nostra sortida. Des del mirador també podem veure la màquina de tren o roca de mur. Aquest indret val molt la pena per la seva espectacularitat i aprofitem per fer-nos fotografies.

En Josep va ser l'únic valent i agosarat a caminar per damunt el pont. Els hi va costar trobar el camí d'accés, ja que s'havia de baixar per una xemeneia amb una corda.

Els que estàvem veient la proesa no volíem mirar, estàvem amb una angoixa...

Després vam tornar a remuntar per tornar al camí principal direcció al coll d'Eres, abans d'arribar amb vistes al Montcau, ens vam trobar amb una parella que el seu gos en "Dumbo" estava ferit i les vam ajudar a guarir-lo.

Es van posar en contacte amb el club, via email, per agrair-nos la nostra col·laboració i fer-nos arribar el seu agraïment i unes fotografies. Aquí teniu l'escrit:

"Aquest mail va dirigit a la secció d'excursionisme, els agrairia que els hi fessin arribar.

Voldria donar les gràcies al tot el grup d'excursionistes que, el passat dissabte dia 9 a Sant Llorenç de Munt, vau ajudar a curar al Dumbo, el gos que es va ferir en una pota.

Gràcies pel vostre ajut i la vostra sensibilitat. Estem molt contentes d'haber-vos conegut i us volíem fer saber que el vam portar al veterinari a curar i ja està perfecte.

Us envio la foto que us vam fer i una del Dumbo.

Moltíssimes gràcies al tots!!!

Eva, Anna i Dumbo"

Continuem fins a Coll d'Eres, bonic pla d'alzines i important encreuament de camins. En aquest punt del massís de Sant Llorenç del Munt, el 19 de maig de 1961, a iniciativa de l'activista cultural Joan Morral, s'hi erigí un monòlit, que en un primer moment es pensà de situar al cim de la Mola, en honor de Joan Maragall amb la inscripció de dos versos del poeta: "Jo no sé lo que teniu / que us estimo tant muntanyes". El 1929 es van trobar quatre tombes visigòtiques. A la necròpolis de coll d'Eres, s'hi va trobar una sivella visigòtica de bronze que data de cap el segle VII. Presenta cisellades diverses bèsties mitològiques. Es pot veure al Museu Arxiu de Terrassa.

En aquest punt uns quants vam optar per anar directament al Coll d'estenelles i la majoria van pujar al Montcau, és el segon cim del massís de Sant Llorenç del Munt i del Vallès Occidental, i té 1.056,7 m d'altitud.

Està situat a la Serralada Prelitoral al nord de la Mola, es troba a cavall entre els termes municipals de Sant Llorenç Savall(Vallès Occidental) i Mura (Bages) i les conques del Llobregat i el Besòs. A la cara sud hi ha l'inici de la riera de les Arenes.

És molt característic l'aspecte rocallós i monolític de la seva piràmide cimera vista des del sud, tot i que el cim és allargassat en sentit nord-sud. Des del Bages i el Moianès també és un punt de referència constant en el paisatge, tot i que pren una forma més arrodonida, molt característica.

De dalt estant hom pot gaudir d'àmplies panoràmiques sobre el Bages i els Pirineus; hi ha una taula d'orientació per tal de facilitar-ne el reconeixement. Als seus peus destaquen els perfils dels Cortins i la Falconera, les coves Simanya i Simanya Petita i la necròpolis que hi ha sobre el Coll d'Eres (930 m), vestigis d'una ocupació antiga del territori.

foto de grup

baixant del Montcau

vistes des del Montcau

Arribem al Coll d'Estenalles punt on s'ajunten el massís de Sant Llorenç del Munt amb la Serra de l'Obac, on es troba el Centre d'Interpretació del Parc, inaugurat l'any 1982, és el primer equipament d'aquestes característiques de l'Estat espanyol. L'origen d'aquest edifici està relacionat amb la construcció de la carretera dins el Pla de vies de comunicacions de la Mancomunitat (1914 - 1923). Antigament, per allotjar els peons i les eines per a la construcció i el manteniment de les carreteres, es construïa la "caseta dels peons caminers", que en aquest cas es localitzà al coll d'Estenalles. Creuem la carretera i ens dirigim cap a la Mata.

Aquesta gran masia és un bon exemple de la casa agrícola tradicional del massís. Aïllada en un turó, just sobre el coll d'Estenalles, és originària del segle XII, i al llarg del temps s'hi han anat afegint diferents dependències segons ho exigien les feines agrícoles i ramaderes. Molt a prop, hi havia un pou de glaç que posteriorment es va utilitzar com a cisterna. Més enllà de l'activitat agrícola tradicional, va viure una època de major prosperitat amb l'expansió del cultiu de la vinya. Més tard va patir una lenta decadència que el va portar a l'abandonament. Actualment, la Mata alberga l'oficina del Parc Natural.

Aprofitem per dinar.

Després de dinar seguim la ruta cap als cotxes, pujant al turó de la Mata, on hi ha l'ermita de Sant Jaume. El petit temple de planta quadrada, teulada a dues aigües i campanar d'espadanya encara la porta cap a Montserrat i, al seu darrere, queden el Montcau i la Mola.

Continuem cap a Coll de Garganta.

Ens arribem a un mirador en el turó del Castellar on ens tornem a fer una altre foto de grup, aprofitant les vistes espectaculars que ens han acompanyat.