RECULL FOTOGRÀFIC SORTIDA JULIOL

RECULL FOTOGRÀFIC SORTIDA 

TRAVESSA VALLTER - NÚRIA (14/07/18)

Aquesta sortida la vam fer amb autocar, el qual va fer dues parades a Barcelona i dues més pel camí per la gent que ja estàvem per la zona del Ripollès. L'autocar va sortir de Barcelona a les 06:45 del matí i arribàvem a Vallter a les 09:40, amb tota una experiència semblava que havíem de baixar i empènyer-lo ja que en la pujada a Vallter no li entraven les marxes i no passava de 20km/h, a més a més amb el perill que la porta batent posterior s'anava obrint de mica en mica. 

Comencem a caminar a les 9:45. enfilant-nos per la pista d'esquí amb una forta pujada inicial. A mitja pujada ens trobem una fita per a miops.

En mitja hora arribem al naixement del riu Ter i a les ruïnes de l'antic refugi d'Ulldeter. La seva història és curiosa aquí us faig cinc cèntims:

Durant l'any 1906, per iniciativa de Cèsar August Torras, llavors president del Centre Excursionista de Catalunya, va anar prenent la idea de construir una xarxa de refugis de muntanya tot començant pel cercle d'Ulldeter.

El maig de 1907 es decideix fomentar una subscripció per ajudar a pagar la construcció. El projecte i l'execució de les obres va anar a càrrec de la Secció d'Arquitectura del Centre Excursionista, sent dirigida pel seu president, l'arquitecte Jeroni Martorell. A finals de juny del mateix any una comissió, juntament amb veïns de Setcases i el paleta de Camprodon, Sr. Pagès, van pujar al pla d'Ulldeter, escollint finalment un pla dalt d'un turó a uns 100 metres de les surgències del naixement del Ter. El lloc era també molt adequat pel fàcil accés als pics de Bastiments, de la Dona, i el Gra de Fajol, així com per iniciar la travessa a Núria o Carançà a través del Coll de la Marrana a l'oest, o cap a Mentet, el Costabona o el Canigó a l'est.

Després de moltes gestions i esforços per a vèncer la burocràcia ministerial, el juliol de 1907 s'obtingué l'autorització junt amb la d'aprofitar la pedra i fusta que allí existissin. A principis d'agost el Sr. Pagès, mestre de cases encarregat de les obres, i la seva brigada de 15 persones van començar a bastir la barraca on allotjar-se com a pas preliminar a la construcció del xalet-refugi. A finals de setembre de 1907 calgué parar els treballs fins al 5 de juliol de 1908 degut al fred i el mal temps. En aquell moment ja hi havia les parets fins arran del primer pis i els arcs de descàrrega que haurien de suportar la volta d'aquest. Tot i el mal temps d'aquell estiu, el 13 de setembre de 1908 van poder celebrar la festa de la Revellosa commemorant l'acabament de la coberta sense cap accident. El mal temps de l'estiu de 1909 va obligar a posposar la inauguració fins al 25 de juliol de 1909 així com l'inici de les obres del segon mòdul de l'edifici per a traginers i cavalcadures.

El xalet-refugi tenia una planta baixa de 160m2 i dos pisos, amb una espaiosa sala-menjador, cuina, WC i dormitoris per a una vintena de llits. La base de construcció era de maçoneria i el ciment amb bigues de ferro. La Sociedad General de Asfaltos y Cementos Portland de la Pobla de Lillet va donar 200 quintars de ciment pel projecte. Tot el material, excepte les pedres es pujava des de Camprodon amb corrues de muls.

El servei de restauració i administració es confià al Sr. Antoni Rigat, fondista de Camprodon, mitjançant tarifes fixades pel Centre: 3,5 pessetes de dinar o sopar i 2,5 pessetes per dormir els no-socis i 1,5 els socis. El 18 de setembre de 1909 es donà per acabada la temporada a causa de les primeres nevades. L'explotació del xalet-refugi havia proporcionat un benefici de 121 pessetes.

Aquest primer refugi a Ulldeter situat a la part alta de circ, a 2.393 m, es va obrir el 25 de juliol de 1909 essent el que es considera el segon refugi de muntanya de Catalunya (el xalet de Cortalets (Taurinyà, Conflent) es va obrir el 1899) i el primer de l’Espanya. Construït amb estil noucentista, va estar obert fins a la Guerra Civil quan va quedar tancat i després abandonat fins que va ser parcialment dinamitat pels franquistes per tal que no s'hi aixopluguessin els maquis. Amb el temps va quedar enrunat i actualment només queden dempeus algunes restes amb una placa commemorativa.

Ara només en queda un pilar

Aprofitem per esmorzar

Naixement del Ter, als peus de Bastiments

Seguim un corriol que va a trobar el GR que puja del nou refugi i que a aquestes hores sembla Les Rambles fins a arribar al Coll de la Marrana, lloc de bifurcació de camins: a l'esquerra el Gra de Fajol, a la dreta el Bastiments i recte seguint el GR 11 direcció a Núria, el qual seguirem fins al Santuari.

Feta la segona pujada i fet un reagrupament seguim ara planejant fins a arribar al naixement de l'altre riu de la zona: el Freser.

En Jacint Verdaguer va escriure un poema dedicat a aquests dos rius el Ter i el Freser que naixen a els peus del Bastiments i que es tornen a trobar a Ripoll.

Poema – de lo Ter i lo Freser

Lo Ter i lo Freser una aspra serra
tingueren per braçol,
bessons que veié nàixer de la terra
la llum del mateix sol.

Si vinguessis amb mi, com jugaríem,
Digué lo riu Freser a son germà,
amb les perles i flors que trobaríem
tot rossolant del Pirineus al pla.

-Si anem plegats, non trobarem pas gaire
respon l’altre dels rius
anem cada un per ell, com nois rodaires
que van a cercar nius.

Y afegeix, refiat de sa llestesa,
lo Freser: -Qui a Ripoll arriba abans
prendre a l’altre lo nom i la riquesa;
axó també s’estila entra’ls humans.

Cada un per son vessant, los dos parteixen,
saltant com dos cabrits
que al sortir de la pleta s’esbargeixen
pels ginestars florits.

Llarguíssima pel Ter es la baixada,
però per davallar un riu es llest;
troba en cada baixant una marrada,
mes si plau lo camí, s’acaba prest.

Per la Balma passant de les donzelles,
no escolta’l càntic dolç
amb que responen les alojes belles
als torts i rossinyols.

Les fades eren d’eixa vall mestresses,
tan sols d’elles i d’ells escolta el cant;
encara no hi cantaven abadesses
en lo vell monestir de Sant Joan.

No hi havia a Seguries temple encara,
ni a Camprodon castells,
res hi vivia de lo que hi viu ara
sinó les flors i aucells.

Mes lo Ter davallava, davallava,
no estava pas per toies ni cançons,
tot cant en son murmuri s’ofegava,
tota flor se marca a sos petons

A l’altra banda de la serra brolla,
com peresós corçel
que entre les herbes sa carrera amolla,
l’agosarat Freser.

Dels cims de Finestrelles
s’atura a recollir lo fred suor,

les cristallines fonts y rius lletosos,
argent que la sal d’estiu barreja amb or.

En una sola garba los enfeixa
trenant son curs amb ells,
per més enllà a cascades la madeixa
desfer de sos cabells.

Anguileja, s’estimba, corre y salta
jugant amb lo palet rodoladís;
rellisca com lo plor per una galta
marxen avall, com per un cingle llis.

Se cansa i en l’ombrívola verneda
s’atura a reposar,
ò llarga estona enamorat se queda
les flors a festejar.

Amb les pastores de la Vall de Ribes
s’atura a fer-los de polit mirall;
de braçol a les fades que cautives
té en les presons de marbre i de cristall.

I sempre baixa amb gran murmuri y fressa,
mes troba ja a Ripoll
lo Ter que hi davallà gastant més pressa,
més pressa i menys soroll.

Prenent son nom, feu-li present de sa ona
que rodola amb les seves cap a Vic,
de Vic cap a les selves de Girona,
al pla de Roses tan placen com ric.

Quan hagué vist d’Osona les boscúries,
les flors de Sant Daniel,
la mar que en perles torna avui,
les llàgrimes del cel,

digué:  Si jo hagués vist eixes vorades
quan ahir davallava d’Ull de Ter,
s’hi haurien adormides mes onades,
i eix riu s’hauria anomenat Freser.

Jacint Verdaguer
“Obres completes de Jacint Verdaguer”
Biblioteca Selecta, Barcelona, 1948

A partir d'aquest punt encarem la tercera pujada, aquesta intensa, tot i estar a mitjans de juliol encara resten algunes congestes de neu. El grup es va allargant. A poc a poc arribem a la Cabana de Tirapits on hi ha un polsador en cas d'emergències. És un bon lloc per descansar i agafar forces per l'últim tram de pujada, amb vistes sobre el Gra de Fajol, la Coma d'Orri i el Pic del Pastuira, a l'esquerra l'Infern.

Fem unes ziga-zagues fins a arribar al Coll de Tirapits. On ens tornem a reagrupar. Només ens resta el Coll de Carançà i el de Nous Creus i ja albirarem el Santuari.

Ara carenem una estona per un camí ben fressat fins arribar al Balcó dels pics de la Vaca amb una impressionant vista dels llacs de Carançà: en primer pla l'estany Blau, el Negre, cap a la dreta els de la Coma de l'Infern i més al fons a l'esquerra el de les Truites.

 

Embadalits davant els llacs 

El camí segueix direcció oest per flanquejar els pics de la Vaca, fer una baixada fins el Coll de Carancà, i pujar definitivament al Coll de Noucreus.

Coll de Noucreus, al fons el Pic de la Fossa del Gegant

Baixada al Coll de Carançà

Vista total sobre la vall de Núria, ara només resta la baixada uns 800 metres, passem de 2796 m. a 1967 m.

Vista de la Vall de Núria amb el Puigmal al fons.

Actualment el camí està molt ben fressat i va fent ziga-zagues, antigament era una terrallera i havies de buscar-te el millor camí. S'arriba així fins a la congesta de neu, on alguns s'hi van atrevir a trepitjar amb alguna relliscada.

Vista de la baixada feta

Alguns valents trepitjant neu

Des d'aquest punt el camí baixa entre prats amb una baixada constant fins arribar a un punt que degut a algun allau està una mica tort.

De seguida ja agafem un camí ample que forma part dels senders de la vall i amb 20 minuts ja arribem a Núria. Els primers arriben després de 5 hores i mitja els últims en 6.
Dinem i recuperem forces, després ens fem la foto de grup amb el Santuari al fons.

Ara ja només resta fer la baixada amb el cremallera fins a Ribes de Freser, on ens espera l'autocar per anar a Barcelona,  on s'hi arriba a les 20 del vespre.

Vam fruir d'un dia excepcional de sol, sense pluja, ja al final de la jornada s'anava tapant el dia. Vam aprofitar també per observar una mica de flora alpina.

Genciana alpina

Rosella alpina

Clavell deltoide

 BON ESTIU A TOTHOM!!!

 ENS TORNEM A TROBAR PER CELEBRAR L'ANIVERSARI AL SETEMBRE.